“Antes de que podamos perdonarnos unos a otros, tenemos que entendernos.“

Frase de Emma Goldman, anarquista

La fi de la subordinació de las dona en la societat burgesa

El corrent ideològic de l’anarquisme va iniciar-se a Europa a mitjans del segle xix. A Espanya apareix a partir de l’any 1868, quan l’anarquista Giusepe Fanelli (transmissor de les idees del rus Mijaíl Bakunin, considerat el pare de l’anarquisme) arribà a Barcelona. Gairebé d’immediat, els ideals àcrates van començar a difondre’s entre les societats obreres. L’anarquisme que arrelà sobretot a Catalunya i Andalusia comportà la creació d’un moviment obrer revolucionari, alhora que potencià l’aparició d’un activitat cultural alliberadora (educació, naturisme, espiritisme, vegetarianisme, nudisme, esperantisme…). L’escriptor i poeta Ferran Aisa diu que: “la simbiosi es materialitzarà en el modern anarcosindicalisme, que integrarà la cultura i l’acció emancipadora”.

Segons els anarquistes, la lluita revolucionària s’havia de fer contra l’Estat, exponent de l’explotació i de la submissió al poder. Els anarquistes somniaven en una societat futura sense jerarquies amb principis de cooperació. Eren apolítics, estaven contra la política i en general no votaven en les eleccions democràtiques, però no eren antipolítics, perquè les seves accions eren eminentment polítiques.

Respecte a l’educació, l’anarquisme promovia l’educació integral de les persones, dins d’una moral laica i revolucionària, com a eina de transformació i motor del canvi social. Un dels interessos del lliure pensament anarquista va ser el d’allunyar les noies de la formació catòlica. Les escoles catòliques, a finals del segle XIX i principis del XX eren les més nombroses. I des de mitjans del segle xix les noies havien començat lentament a accedir-hi. L’anarquisme considerava que la religió promovia el model burgès de subordinació de la dona. Malgrat aquesta posició i la ràpida difusió de l’anarquisme, el discurs feminista no estava encara present. Quan les anarquistes van començar a escriure els seus idearis van rebutjar el concepte feminista, perquè creien que estava relacionat amb la burgesia.

Es centrem en les dones. A través de l’amor lliure, les anarquistes, sobretot les militants de Mujeres Libres, reivindicaven la unió entre homes i dones sense cap mena d’interès. El seu ideari era la llibertat d’unió aliena a les obligacions econòmiques i socials que estaven presents a l’època. Des del punt de vista anarquista van aparèixer diverses postures sobre el matrimoni: una era aquelles que volien invalidar la institució tant civilment com eclesiàstic i l’altra era la de la unió civil (aquella que creien l’única que havia de romandre).

La historiadora Eulàlia Vega senyala que durant els anys de la República va haver-hi una major afluència de dones militants en el moviment anarquista. Pel que respecta al moviment llibertari, trobem aquestes dones en el sindicat de la  Confederación Nacional del Trabajo (CNT), que tenia una base sindicalista revolucionaria i d’ideologia llibertària; en el grup específic anarquista, la Federación Anarquista Ibérica (FAI); en las Juventudes Libertarias (JJLL); en la organització anarcofeminista Mujeres Libres (MMLL), i sobretot, afegeix Vega, en els Ateneos Libertarios,fonamentals per a la formació de les joves. Foren institucions de divulgació cultural que es van formar en les ciutats i pobles d’Espanya, especialment en les zones industrials i rurals on ja existia el sindicat anarcosindicalista.

Poques dones militaren en el Sindicat confederal (la CNT). Aquest era considerat socialment com un espai masculí i elles, encara que estiguessin afiliades, evitaven freqüentar-lo. Només anaven de manera puntual (en el cas de tenir que solucionar algun problema laboral concret). D’altre banda, una gran part dels militants masculins consideraven que l’associació obrera no era una qüestió de dones.

Les dones demostraren major interès per les activitats culturals dels Ateneos Libertarios fundats pels anarquistes. Eren moltes les obreres que participaven en les propostes que s’ofertaven en les diverses seccions (des de l’excursionisme al quadre escènic, de les classes d’alfabetització a les conferencies, de les classes d’esperanto a les lectures comentades fetes a partir dels llibres de la biblioteca). 

Durant la República existien una gran quantitat d’Ateneos. A Catalunya es parla de més de dos-cents centres culturals (racionalistes, llibertaris, naturistes, excursionistes, sindicalistes, etc.). Y d’aquests, setanta es trobaven a Barcelona i a L’Hospitalet del Llobregat. Malgrat que van tenir una vida intermitent, a causa de la repressió, el paper jugat pels Ateneos Libertarios fou fonamental per a la formació de les joves que hi anaven. Aquest és el cas de Conxa Pérez que seguí les activitats de l’Ateneo Faros, un dels més importants de Barcelona: “El ateneo fue una verdadera escuela para mí, aquí es dónde aprendí casi todo lo poco que sé y, socialmente, pues muchas cosas”.

La CNT es constituí a Barcelona l’any 1910. Inspirant-se en les concepcions federalistes del moviment llibertari, posà en marxa una organització sindical, de caràcter anarcosindicalista, capaç de lluitar per les reivindicacions de la classe obrera. Propugnava preocupar-se per l’educació dels treballadors constantment i es declarava partidària de la revolució social. L’acció directa seria la principal arma d’aquest sindicat confederal. Es tractava de que els treballadors i els patrons negociessin els assumptes d’indole laboral directament, és a dir, sense intermediaris.

La Federació Anarquista Ibèrica (FAI) és una organització fundada el 1927 a la platja del Saler, València, com a continuació de dues organitzacions anarquistes, la portuguesa Unió Anarquista Portuguesa (en portuguès União Anarquista Portuguesa) i l’espanyola Federació Nacional de Grups Anarquistes d’Espanya (en castellà Federación Nacional de Grupos Anarquistas de España). En l’actualitat l’organització forma part de la Internacional de Federacions Anarquistes. Des de la seva fundació fins a l’adveniment de la dictadura franquista va tenir un paper important en el moviment obrer espanyol, sobretot a través de l’anomenat lligam amb la CNT (hi havia una presència d’elements faistes en aquesta organització anarcosindicalista).

La FAI va basar-se en grups petits d’afinitat anarquista d’activistes autònoms. Va romandre com una organització secreta i il·legalitzada, fins i tot després del reconeixement de la seva existència dos anys després de la seva formació. La seva naturalesa subreptícia fa difícil jutjar l’extensió numèrica dels seus membres, tot i que s’estima que just abans de la guerra rondava entre els 5.000 i 30.000. La quantitat d’afiliats es va incrementar durant els primers mesos de la contesa

La FAI va ser tàcticament revolucionària, però també amb accions que incloïen la constitució de biblioteques populars a l’organització de vagues generals. Va donar suport als esforços en contra de la dictadura de Primo de Rivera i la monarquia, i el febrer de 1936, va contribuir a l’establiment del Front Popular a canvi de l’alliberament dels nombrosos presos llibertaris. A començament de la guerra civil, sobretot, alguns sectors faistes van prendre venjances polítiques o personals contra els contrarevolucionaris (incloent el clergat els empresaris…) entre els quals es comptaven republicans moderats. Aquests fets, englobats pels historiadors en l’anomenada «repressió a la rereguarda» va tenir conseqüències negatives en la solidaritat internacional a la causa republicana (sobretot la violència anticlerical), mentre que des de la mateixa CNT, els líders advertien que aquests excessos en la «justícia revolucionària» no feien altra cosa que embrutar el nom dels ideals llibertaris.

Durant el franquisme va continuar actuant clandestinament en unió de les altres organitzacions i grups del moviment llibertari espanyol. Després de l’arribada de la democràcia, es formaren grups en diverses localitats que duren fins a l’actualitat, negant-se a registrar-se legalment com a associació i mantenint la independència econòmica de qualsevol institució. Dóna suport habitualment a les activitats de la CNT, mantenint-hi relacions d’afinitat i formant així l’anomenat moviment llibertari històric. La FAI edita un diari mensual anomenat Terra i Llibertat.

El 1932, durant la Segona República Espanyola, es va crear a Madrid la Federación Ibérica de Juventudes Libertarias (FIJL). Fou una organització juvenil. També se la coneix com Juventudes Libertarias o Juventudes Anarquistas, o pels seus acrònims JJLL i JJAA. Era una organització independent de la FAI i fou criticada per aquesta i en especial per les Juventudes Libertarias de Cataluña, les quals no s’hi adheriren fins pel novembre del 1936, quan passà de 30 000 membres a 120 000 (34 000 al Principat, 8 000 al País Valencià).

Las Juventudes Libertarias de Cataluña (JLC) fou una organització juvenil anarquista creada a Barcelona el 1934, a causa del fet que el 1932 els grups de joventuts llibertàries del Principat criticaren la Federación Ibérica de Juventudes Libertarias perquè dificultava l’ingrés dels joves dins la FAI. S’hi incorporaren, però, el novembre del 1936.

Durant la guerra civil espanyola, les JLC experimentaren un fort creixement: entre 30.000 i 34.000 afiliats al principi del 1937. Malgrat haver constituït pel novembre del 1936 un comitè d’enllaç amb les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya (JSUC), les JLC foren especialment crítiques respecte a la col·laboració amb el PSUC. Pel febrer del 1937 signaren amb la Joventut Comunista Ibèrica (del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM)) i altres grups menors un Front de la Joventut Revolucionària, però després de la seva pèrdua d’influència pels fets de maig del 1937, finalment hagueren d’acceptar l’Aliança Nacional de la Joventut Antifeixista l’abril del 1938.

Algunes joves es van posar en contacte amb els grups d’afinitat anarquista i iniciaren la seva militància en les JJLL i en la FAI gràcies a la seva implicació en les activitats dels Ateneos i els Sindicats.

La major part de les afiliades als grups anarquistes van patir la repressió i la presó durant els anys de la República. Elles foren detingudes en els diferents actes revolucionaris que tingueren lloc aquesta anys, o simplement perquè la policia tenia els seus noms i les empresonava quan hi havia aldarulls.

Dins de l’anarquisme van existir diferents tipus de propostes per la defensa de les dones. Un era l’humanista representat per Soledad Gustavo, la qual defensava la idea individual de la revolució. I l’alta era l’anarcofeminisme representat per Mujeres Libres que defensava la unió col·lectiva de les dones. Tenien el mateix objectiu: fer-se veure i lluitar per aconseguir la fi de la subordinació de la dona en la societat burgesa i capitalista.

Unes breus biografies:

Les anarquistes, incloent les afiliades a Mujeres Libres, que desenvoluparen la seva activitat revolucionària a Catalunya eren, en general, d’extracció humil. Algunes havien arribat a terres catalanes quan eren petites, però moltes eren catalanes de naixement. Foren dones avantguardistes que lluitaren en tots els fronts (en publicacions, en mítings, en les fàbriques, en les trinxeres) amb l’esperança de construir un món millor. Durant els primers dies de la guerra, moltes anarquistes lluitaren a les barricades; després, marxaren al front de combat (en total, es calcula que foren unes 424). Amb la caiguda de la República, el 1939, les dirigents anarquistes (eren poques), i moltes simples militants, van exiliar-se a França. Algunes lluitaren a la Resistència francesa contra els nazis. D’altres, agafades pels alemanys, van ser internades en els camps de concentració que els alemanys havien instal·lat a Polònia. La vida en aquells llocs de patiment era terrible. Les que tornaren a Espanya tampoc no ho van tenir fàcil: patiren tortures i presó.

Veiem, a continuació, unes succintes biografies d’algunes d’aquestes dones. Estan posades per ordre alfabètic amb el fi de facilitar la recerca:

María Alarcón participà en els esdeveniments de l’Alt Llobregat

Va néixer a Carboneras, Almería, el 1905. No sabem quan va venir a Catalunya. Residia a la conca minera de l’Alt Lobregat allí va tenir un paper molt actiu durant els esdeveniments revolucionaris de 1932 i 1933. La protesta s’inicià a Berga i arribà a les mines de Fígols, on els anarquistes proclamaren el comunisme llibertari. Iniciada la vaga general revolucionària, el moviment es propagà cap a altres poblacions mineres com Balsareny, Sallent, Cardona i Súria, on els vaguistes es feren els amos de la situació. La resposta fou una dura repressió que va castigar fins i tot el revolucionari espanyol Buenaventura Durruti. L’anarquista i futur ministre Joan Garcia Oliver va qualificar l’experiència de «gimnàstica revolucionària». El govern de la República ordenà la intervenció de l’exèrcit i Manresa quedà ocupada militarment com a centre d’operacions per controlar tota la comarca. Molts miners foren detinguts i alguns d’ells van ser empresonats i fins i tot deportats a l’Àfrica.

Maria fou companya del militant anarquista Bartolomé Hernández. Acabada la guerra civil, el 1939, s’exilià a França. Va morir a Limotges, França, el 1988.

Dolores Aguilar, militant de la CNT fins a la seva mort.

De molt joveneta emigrà a Barcelona des de Múrcia, on havia nascut i va aprendre a llegir i a escriure. Durant la Dictadura de Primo de Rivera (1923-1930), tot i que la CNT era il.legal, Dolores va tenir una important activitat sindical. En temps de la República, els anys trenta, Dolores va compartir la militància del seu company Miguel Aguilar, al Sindicat Únic de Productes Químics de Barcelona. El 1939, Dolores s’exilià a Méxic i després a França. Continuà afiliada a la CNT fins la seva mort (Tolosa de Llenguadoc, 1974).

Ascensión Alguacil Pascual tingué un paper destacat a la Resistència contra els nazis

Va néixer a Saragossa el 1914, però de jove es va traslladar a Barcelona on treballà a la indústria tèxtil. Ingressà a la CNT i milità a las Juventudes Libertarias. El 1936, començà a treballar a les indústries de guerra.

El 1939 s’exilià a França i va romandre fins l’agost de 1944 en un camp de concentració. Foren cinc anys molt durs, però Ascensión sortí de l’infern sense sentir-se derrotada. Va sobreviure, i en els darrers temps de l’ocupació alemanya tingué un paper destacat a la Resistència francesa, una tasca molt perillosa. Morí a Marignane, França, el 1986.

Necrològica de Teodora Babell apareguda al periòdic tolosà “Cenit” del 18 de desembre de 1984.

Ramona Berni Toldrà, del grup Los Solidarios.

Va néixer pobre. Pertanyia a una família de pagesos humils del Pla d’Urgell. Va veure la llum a Mollerussa un 3 de juny de 1887, però en la dècada de 1910 es traslladà a Barcelona, on va treballar de teixidora i s’afilià al Sindicat Fabril i Tèxtil de la CNT. Va esdevenir una de les principals propagandistes del sindicat juntament amb la seva amiga Pepita Not. El 1918 va conèixer Ricardo Sanz García, futur company de Pepita i també dirigent sindical.

Durant la dictadura del general Primo de Rivera (1923-1930), amb Pepita Not i Ricardo Sanz, va entrar a formar part de Los Solidarios, grup armat fundat el 1922, creat com a defensa contra els pistolers del Sindicat Lliure. També formaren part del grup homes tan coneguts com Buenaventura Durruti, Joan Garcia Oliver, Francisco Ascaso i altres. En aquest grup, Ramona va desenvolupar tasques d’enllaç i comunicació. Fou detinguda el 28 de febrer de 1924 després de l’assassinat del dirigent de Los Solidarios Gregorio Suberbiela.

El 1931, continuà la seva activitat propagandística sindical, participant a diversos mítings de la CNT a Igualada (1931), Lleida i Canet de Mar (1932). Després de la revolta de l’Alt Llobregat el 1933 es va instal·lar a Manresa (segons algunes fonts en 1934, altres en 1936), on va treballar com a teixidora a la Fàbrica Nova de Textiles Bertrand Serra SA, i va viure al passatge Sansa de la mateixa ciutat. Durant la guerra, la fàbrica fou col·lectivitzada i va participar en tasques sindicals. La seva darrera aparició pública fou en un míting al Kursaal de Manresa el 1938. En acabar la guerra civil es va exiliar, potser a França^.

Salut Borrás Sapeas va participar en la revolució d’Emiliano Zapata.

La vida de Salut va girar al voltant de la defensa dels valors del moviment anarquista. Va veure la llum a Barcelona el 1878 en una família anarquista. La casa de la família Borràs i Saperas, situada a la Vila de Gràcia de Barcelona, era un punt de referència i refugi per als anarquistes europeus. El seu pare, responsable de l’edició del diari Tierra y libertad, va ser acusat de l’intent d’assassinat del general Martínez-Campos. En no poder suportar les tortures (era inocent), Martí Borràs es va suïcidar a la presó, l’any 1894. Dos anys més tard, el company de Salut Borràs, Lluís Mas i Gasió, i el nou company de la seva mare, Tomàs Ascheri Fossatti, van ser acusats de ser els responsables de l’atemptat del carrer dels Canvis Nous, el 1896. Tots dos van ser cruelment torturats i condemnats a mort. Abans, però, les autoritats van obligar a la Salut i a la seva mare a casar-se per l’Església amb les seves parelles si no volien que el fill que la Salut estava esperant fos donat a la beneficència. Van acceptar-ho, i tan sols unes hores després es van convertir en vídues. Posteriorment van ser desterrades a França. Es van establir a Marsella, on la Salut es va aparellar amb l’anarquista francès Octave Jahn, incansable activista també conegut com Souvarine, amb el qual es va traslladar a Mèxic i ambdós van participar en la revolució d’Emiliano Zapata. Jahn esdevingué secretari d’un coronel zapatista.

El 1913, Salut es va instal·lar a París amb el seu fill, treballant com a modista i el 1930 va tornar a Barcelona, establint-se al barri del Raval. Després de la victòria del franquisme, el 1939, es va exiliar a París. Va morir l’11 d’agost de 1954 a l’hospici de Salpetrière. Una part del seu arxiu es troba a l’Institut Internacional d’Història Social d’Amsterdam. e

Adelina Calvo Nebot, infermera al front d’Aragó.

Estava afiliada a la CNT. En començar la guerra, el 1936, Adelina tenia 18 anys. Llavors sortí com a voluntària per anà al front d’Aragó on treballà d’infermera en diversos hospitals. Posteriorment, actuà com a infermera en els hospitals de sang a Sitges i a Vilafranca del Penedès i a l’hospital de la Bonanova de Barcelona.

El 1939, en caure la República, marxà a França. Allí va estar internada en situacions molt penoses en diferents camps de concentració. Fred i gana fou el que li va tocar viure, Al país veí fou una activa militant de la CNT i de la Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Va residir a Perpinyà fins el moment de la seva mort, el 1987.

Libertad Castro, anarquista i miliciana

Libertad Castro va ser coneguda perquè era companya de B. López Salvador, secretari de la Federació Nacional de la Indústria Ferroviària (FNIF).

El juliol de 1936, marxà cap el front d’Aragó amb Los Aguiluchos de las Corts (la columna Los Aguiluchos de la FAI fou una milícia paramilitar alçada per voluntaris durant la Guerra Civil espanyola. Estava formada per 10 centúries integrades majoritàriament per militants de la CNT i la FAI amb una presència important de dones i militars professionals lleials a la República del 7é Regiment d’Artilleria Lleugera). De tornada a Barcelona, amb el mocador lligat al coll, Libertad conduí tramvies col·lectivitzats.

Quan caigué la República, el 1939, marxà cap a l’exili a França. Allí participà en les activitats de la Mutualitat Ferroviària. Després de la seva mort, encara era recordada en mitjans anarquistes de l’exili.

Teresa Claramunt i Creus, la Verge Roja.

Tot i que va néixer a l’Aragó, concretament a Barbastre, el 1862, va créixer a Sabadell. Allí, treballant de teixidora, va fundar un grup anarquista influïda per Fernando Tarrida. Tarrida, activista i escriptor anarquista va participar amb la Teresa en la vaga de les set setmanes de 1883, en que es reivindicava la jornada de 10 hores. L’octubre de l’any següent, Teresa fou una de les fundadores de la Secció Vària de Treballadores Anarcocol·lectivistes de Sabadell. Amb Ángeles López de Ayala i Amàlia Domingo impulsà el 1892 la primera societat feminista espanyola, la Sociedad Autónoma de Mujeres de Barcelona.

El 1893 van tenir lloc els fets del Teatre Calvo-Vico, sala teatral inaugurada el 7 de juny de 1888. Segons la premsa, el 5 de febrer de 1893, el local va acollir un míting d’estudiants liberals i lliurepensadors que va acabar provocant greus aldarulls al carrer. Un gran nombre de persones que no podien entrar al local es va concentrar davant del teatre. Entre elles hi havia l’agitadora anarquista Teresa Claramunt i altres significats llibertaris. Tot plegat va acabar amb càrregues policials i amb la resposta violenta dels anarquistes. Teresa i el seu marit, Antonio Gurri, un anarquista molt actiu, van ser acusats d’uns disturbis contra la guàrdia civil. Segons La Tramontana, a l’acte van assistir 3.000 persones i al final hi va haver enfrontaments entre els assistents i les forces de l’ordre. A causa d’aquest incident, Teresa Claramunt i Antonio Gurri van ser detinguts i empresonats al castell de Montjuïc; posteriorment van ser sotmesos a un consell de guerra amb altres presos anarquistes.

El 1896 Claramunt fou detinguda de nou durant la repressió del Procés de Montjuïc (1896). Colpejada brutalment, les seqüeles li quedaren per a la resta de la vida. Tot i que no fou condemnada per cap delicte, després del judici fou confinada a Anglaterra fins al 1898, junt amb Federico Urales (pare de la Federica Montseny) i 26 persones més.

Teresa fundà la revista El Productor (1901) i participà en les reivindicacions socials de principis de segle xx. El 1902 va prendre part en els mítings en solidaritat amb els vaguistes del metall i en els de la vaga general de quinze dies de duració del febrer de 1902. De fet, Teresa Claramunt, junt amb Marià Castellote, fou la principal oradora a l’acte on es va decidir la vaga general que començaria el 17 de febrer. El fet d’estar embarassada no fou un obstacle en la seva activitat. Col·laborà en La Tramontana, i en La Revista Blanca i dirigí el diari El Rebelde entre 1907 i 1908.

Fou novament detinguda després dels fets de la Setmana Tràgica de l’agost de 1909 i confinada a Saragossa, on el 1911 impulsaria l’adhesió dels sindicats locals a la CNT i també la vaga general de 1911, cosa que li comportà un nou empresonament.

Ja molt malalta i reclosa entre el llit i una cadira, la policia escorcollà el seu pis després de l’atemptat contra el cardenal Soldevila a Saragossa el 4 de juny de 1923, buscant proves que la comprometessin. El 1924 tornà a Barcelona, però la paràlisi progressiva l’allunyà de les seves activitats públiques. Va morir 11 d’abril de 1931. Fou enterrada el mateix 14 d’abril, dia en que es va proclamar la República. Amb motiu de la seva mort, Federica Montseny va publicar en El luchador l’article “ Teresa Claramunt o una vida heroica”.

Anita Miquel Domènech, la Nena del Joanet Basteró

Anita Miquel va néixer a Vila-rodona el 1918. Com era freqüent entre alguns anarquistes de l’època, Anita estudià esperanto. El desembre del 1936, cinc mesos després d’iniciar-se la guerra civil, parlà al Cinema Valls –de Valls- en un míting organitzat per les Joventuts Llibertàries vallenses. A l’acte participaren també Joan Ferrer de les JJLL de Barcelona, Fidel Miró pel Comitè Regional de les JJLL de Catalunya i F. Martí Ibáñez per la Universitat Popular de Barcelona. Durant la guerra donà classes a la seva vila natal. El desembre de 1937 era la secretària del Sindicat Únic d’Oficis Diversos de Vila-rodona. El novembre de 1938, va escriure Acció Sindical, setmanari anarquista de la comarca de Valls i Montblanc, en record de la mort de Benaventura Durruti. Quan caigué la República, el 1939, s’exilià a França. Morí a Romilly-Sur-Seine, França, el 1995.

Joaquina Dorado Pita (coneguda a la clandestinitat com la Nuri). Va ser torturadadurant vuit dies a la comissaria de la Via Laietana de Barcelona pel comissari Polo

Va néixer al barri de pescadors de Santa Lucía, de la ciutat d’A Coruña, el 25 de juny de l’any 1917, però el 1934, quan tenia disset anys, va emigrar amb la seva família a Barcelona. Es van instal·lar com a rellogats en una cas del Poble Sec. Joaquina era jove, dinàmica. El primer treball fou en una fàbrica de galetes, però no durà gaire. Va trobar la feina de tapissera. Allà va aprendre l’ofici de tapissera-envernissadora i es va afiliar al sindicat de la fusta i la decoració de la CNT. El 1936 va formar part del comitè de defensa de les Joventuts Llibertàries del Poble Sec. El 19 de juliol va participar juntament amb altres companys i companyes, entre els quals es trobaven Antonio Ortiz, Francisco Ascaso, Joan Garcia Oliver i Ricard Sanz, en una barricada que es va situar al carrer de Sant Pau, cantonada Paral·lel i que va aconseguir frenar l’avenç de les tropes sollevades del 3er Esquadró de Cavalleria de la caserna del carrer Tarragona. Posteriorment, ella, juntament amb altres membres dels Sindicat de la Fusta i de les Joventuts Llibertàries, es va apoderar del castell de Montjuïc un cop es va rendir la guarnició militar. Va ser una dona més que es dedicà a construït barricades amb les seves pròpies mans. Durant els Fets de Maig de 1937, juntament amb militants del POUM, es va oposar als comunistes estalinistes. Va ser secretària del president del sindicat de la fusta, Manuel Hernández, al qual va substituir el 1937 quan aquest es va incorporar al front.

A Barcelona, Joaquina va conèixer a l’anarcosindicalista Liberto Sarrau (fill d’Antonio Sarrau, un dels fundadors de la CNT), que seria el seu company de tota la vida. El 1939, en caure la República, es va exiliar a França i va ser internada al camp de Briançon, prop de la frontera italiana, d’on d’una manera rocambolesca es va escapar i passà a la clandestinitat. Es va instal·lar a Montpelier i després a Tolosa de Llenguadoc, on participà en la reconstrucció del Sindicat de la Fusta. El 1943 va ser detinguda i internada al camp de Récébédou, a Portet sur Garonne, però va tenir sort i aconseguí fugir una vegada més

El 1945, amb el seu company, Sarrau, i els també anarquistes Raul Carballeira (argentí), Francesc Martínez Márquez (alies Paco) i Germinal Gràcia Ibars, va formar part del grup anarquista “3 de mayo” que comptava amb la publicació llibertària Ruta. Un anys més tard, com a membre del Moviment Llibertari de Resistència (MLR), va entrar clandestinament a Espanya i va intervenir en nombroses accions antifranquistes. Detinguda amb el seu company Sarrau, va ser feroçment torturada durant vuit dies a la comissaria de la Via Laietana de Barcelona pel comissari Polo. El 15 de marc de 1948 va “caure” de nou i va ingressar a la presó de dones de les Corts, on va coincidir amb Rosa Mateu, Francesca Avellanet, Antònia Martínez i d’altres. Va ser condemnada a 15 anys de presó.

El 1949 li van concedir la llibertat condicional, però va ser novament detinguda el 1952 i aquest cop condemnada a 12 anys de presó. Durant la seva estada a la presó de Dones de les Corts va emmalaltir greument i li van haver d’extirpar un ronyó. Va redimir la pena treballant com a cosidora. Va obtenir la llibertat el 1954.

L’any 1956, juntament amb el guerriller anarcosindicalista Quico Sabater, va passar a França, on el 30 de juny va obtenir l’estatut d’asilada política i es va reunir amb el seu company Liberto Sarrau, que havia estat deu anys a la presó. Van instal·lar-se a París sempre amb l’objectiu de lluitar contra el franquisme. Incansable, a la capital francesa militava a la Confederació Nacional del Treball francesa (CNTF).

El dia 12 de març de 1958 Liberto Sarrau sortí de la presó i marxà cap a Andorra on es retrobà amb la Joaquina. Ambdós s’establiren a França. Alli, tots dos, juntament amb d’altres companys crearen el MPR (Moviment Popular de Resistència) i el 1962 Joaquina va col·laborar a la creació del DI (Defensa Interior) que tenia com objectiu atemptar contra Franco.

El 1978 va tornar a Espanya per assistir a l’homenatge de l’anarcosindicalista Bonaventura Durruti, caigut poc després de començada la guerra civil, i el 1992 es va instal·lar definitivament a Barcelona. L’any 2002, després de la mort del seu company, va lliurar-ne els arxius a l’International Institut Of Social History d’Amsterdam.

El 2004 va participar en l’homenatge als combatents antifranquistes organitzat per la CNT. El 2007 va rebre l’homenatge de la Xunta de Galicia.

Va morir la matinada del el 14 de març març de 2017 per una hemorràgia cerebral, conseqüència d’un accident domèstic, a l’Hospital del Mar de Barcelona. Només li faltaven 3 mesos per complir els cent anys.

Encarnació Dulcet va liderar la vaga del tèxtil del 1913 a Catalunya.

Havia nascut probablement a Vilanova i la Geltrú. Germana de l’anarquista Roser Dulcet, el pare, federal, va pertànyer a les Tres Classes de Vapor (organització obrera fundada a Barcelona el 1869). A Encarnación la van fer fora de la feina de teixidora quan tenia vint-i-dos anys pel simple fet d’anar-se’n a viure amb el seu nuvi. Davant d’aquesta situació es traslladà a Sabadell, on pensava que la societat no seria tan rígida. El maig de 1913, com a representant legal del Sindicat d’Obrers i Obreres de la Indústria Cotonera de Sabadell, demanà la legalització dels seus estatuts. Pel juliol del mateix any presidia el Sindicat.

Va liderar la vaga per la reducció de la jornada laboral que s’inicià a Sabadell i s’estengué per tot Catalunya aquell agost de 1913. La premsa diària de l’època, sobretot El Diario Mercantil, ha deixat constància de l’actitud bel·ligerant que les dones van adoptar durant aquell esdeveniment. El 13 d’agost, per exemple, aquest diari explica que, algunes tardes, les vaguistes iniciaven una manifestació des de la plaça de Catalunya que baixava després per les Rambles barcelonines. Anaven pel centre de la via, agafades del braç i en formació de quatre en quatre. A mesura que la marxa avançava, el nombre d’obreres augmentava. Per les voreres de les Rambles anaven els homes. Quan la marxa arribava davant de les dependències del Govern Civil, el nombre de treballadores podia ascendir a les dues mil. En alguna ocasió, un grup de dones pujà a parlamentar amb el governador.

La rebel·lia que les dones van mostrar durant el conflicte no era pas nova. Des de mitjans segle XIX, en moments de vagues, les dones eren les que es manifestaven davant les portes de les fàbriques, les que perseguien les esquiroles, les escridassaven, els hi tallaven les trenes i les agredien. També s’enfrontaven a la Guàrdia Civil, que en ocasions portaven reforços per a protegir els treballadors de les empreses que continuaven obertes. Les obreres solien comptar amb la col·laboració dels joves i infants de la família, especialment quan llançaven pedres o increpaven les forces de l’ordre. Encarnació Dulcet, convertida en aquesta vaga en líder obrera, havia estat la que cridava a les dones a summar-se a la lluita. Fou detinguda amb altres dirigents. Un cop alliberada, marxà de Sabadell s’amagà als refugis que els anarquistes tenien preparats a Barcelona. Tot indica que es va incorporar a la CNT de Barcelona i que va tenir activitat fins el 1939, moment en que va caure la República i Encarnación s’exilià a França. Va morir a Carcassona el mateix 1939.

Roser o Rosario Dulcet Martí, anarcosindicalista.

Nascuda a Vilanova i la Geltrú (Barcelona) el 2 de febrer de 1881 en el si d’una família molt activista. El seu pare, Jaume, -republicà federal i fervent defensor de la cultura- la va fer anar a l’escola laica de la mestra llibertària Teresa Mañé fins els 14 anys.

A aquella edat, Roser començà a treballar en una fàbrica tèxtil on s’afilia a la societat obrera “Les Tres Classes de Vapor” (ram del cotó), entitat fundada el 1869 i que el 1913 formaria part de la Confederació Nacional de Treballadors (CNT).  Vivia amb la seva germana Encarnació amb qui compartia les lluites socials, les mateixes vagues i la mateixa repressió.  Des dels 20 anys, la Roser va destacar en els ambients obrers i col·laborà en el periòdic El Sindicalista de Vilanova i la Geltrú. La seva actuació i la seva “unió lliure” amb el jornaler i paleta Antoni Soler i Pey li va comportar l’estigmatització social (la van qualificar de “mal exemple” per a la població, la van acomiadar del treball, li van fer el buit i l’any 1910 va haver de marxar de la localitat).  

L’agost de l’any 1913, Roser participà a Sabadell en la gran vaga del tèxtil, promoguda pel sindicat “La Constancia” de Barcelona i que s’estengué a les principals localitats fabrils del Principat. El dia 4 d’agost fou empresonada i obligada a emigrar a França. Era el començament de la Gran Guerra (la Primera Guerra Mundial), el 1914, i a la ciutat de Sete Roser realitzà propaganda antimilitarista entre les tropes franceses que sortien cap el front. Perseguida per pacifista, ha d’haver de marxar cap a Montpeller on romandria uns quants anys.

L’any 1917 va tornar a Barcelona i va participar activament a la campanya de la CNT per la Vaga General revolucionària del mes d’agost. Roser intervení en un míting republicà on incitava a les treballadores a abandonar els partits polítics per adherir-se al sindicat. Organitzadora del moviment feminista, el gener de 1918 participà en la coneguda com a “vaga de les subsistències”.

Ala inicis dels anys vint, primer amb la repressió del governador civil Martinez Anido i després sota la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930), va acollir a casa seva nombrosos militants, un dels quals, Marcelino Silva, es convertiria en el seu company. Va haver de fugir a Tarragona on també emprengué una activa acció de propaganda i conferències que  li feren recórrer a peu quasi tota la província.

Amb la República (1931), Dulcet reprengué la seva vida d’oradora i activista. Durant els fets de Maig de 1937, el seu company, Marcelino, va ser assassinat pels comunistes estalinistes. Vídua, va fer gires de propaganda a l’Alt Aragó i a la província de Terol, a fi de donar suport a les col·lectivitzacion. A la seva tornada a Barcelona, s’incorpora al Sindicat Fabril i Tèxtil. Fou, juntament amb Llibertat Ródenas i Frederica Montseny,  la cara més emblemàtica de les aportacions de les dones a la CNT.

El 1939, Dulcet s’exilià a França, on continuà amb la seva militància anarquista. L’octubre de 1948 va participar com a delegada de la Federació Local de la Marseillette en el “II Congreso del Movimiento Libertario Español” a Tolosa del Llenguadoc. Més endavant se instal·là a Carcassona,  on milità a la Federación Local de la CNT i on col·laborà en totes les activitats antifranquistes del sindicat. Es va negar a aprendre francès en protesta pel tractament que havia dispensat el govern francès als exiliats espanyols. Va escriure articles en diferents publicacions subversives de debat, expressió i aprenentatge anarquista.

El 27 d’octubre de 1968, quan tenia 87 anys, va morir atropellada per un automòbil en sortir d’una assemblea de la federació local de Carcassona.

María Duran (Rosina), col·laborà en el Grup A de la FAI.

Descendent d’una família acomodada de pagesos va rebre una bona instrucció. Va néixer a Rubí (Barcelona) el 1912, però molt joveneta va anar a viure a Sabadell. Allí començà a treballar en una fàbrica i es va afiliar a les Juventudes Libertarias. De paraula i escriptura fàcil, sovint participava en actes de propaganda i col·laborava en la premsa anarquista. Durant els anys de la República, va col·laborar en el grup Sol i Vida, de l’Ateneo Libertario del Clot, que destacà per la seva tasca propagandística en el terreny de l’anarquisme (María realitzava trobades nudistes a la platja de Mongat), o la lliurecultura (el lliure accés i l’ús del coneixement del potencial creatiu). També col·laborà en el Grup A, de la FAI, amb Jacinto Toryho, Ricard Mestre i Abelardo Iglesias. El 1934, estant a Màlaga, Rosina fou detinguda a la sortida d’un míting. Anava amb l’emblemàtic Francisco Ascaso, líder anarquista i membre del grup anomenat Los Solidarios, constituït el 1922, com ja s’ha dit. Maria va entrar a la presó i es va declarar en vaga de fam.

Després de la repressió arran dels successos del 6 d’octubre a Barcelona, passà a la clandestinitat. Poc abans de l’esclat de la guerra civil, estava a Andalusia en una gira de propaganda. Fou detinguda, a Sevilla, el mateix 18 de juliol del 1936. Va ser condemnada a pena de mort, però li fou commutada per presó perpetua. Sortí de la presó en mig del franquisme i retornà a Barcelona. Incansable, tornà a l’activitat política. S’exilià a Brasil.

Lola Ferrer, sindicalista a Sabadell

Lola Ferrer i Roser Dulcet van formar equip amb la prestigiosa figura de Balbina Pi en el Sindicat fabril i Tèxtil de Sabadell. Totes elles van fer actes de propaganda sindicalista i anarquista per diversos pobles catalans abans de la dictadura del general Primo de Rivera (1923-1930). Van tenir un gran protagonisme en la vaga de subsistències de Barcelona de gener de 1918.

Antonia Fontanillas Borrás, imprimí clandestinament Solidaridad Obrera a casa seva fins el 1945

Va néixer a Barcelona el 1917 i morí a Dreux, França, el 2014.Era néta dels militants de la CNT Francesca Saperas i Miró i Martí Borràs i Jover. El 1925, en temps de la dictadura de Primo de Rivera a España, va marxar a Mèxic amb tota la seva família, d’on en foren expulsats el 1933 perquè el pare hi va assistir a una reunió anarquista.

Quan tornà a Catalunya, el 1934, en plena República, s’instal·là en un pis del carrer Robadors, on vivia un familiar. Començà a treballar en una litogràfica i es va afiliar a la CNT (de la que en 1936 fou elegida delegada de la secció d’Arts Gràfiques) i a les Joventuts Llibertàries. El 1936 intentà allistar-se a les milícies confederals en el desembarcament de Mallorca, però acabà treballant com a administrativa al periòdic Solidaridad Obrera.

El 1939, en caure la República, va quedar a Barcelona, militant clandestinament a La Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i la CNT i fins i tot imprimint clandestinament Solidaridad Obrera a casa seva fins a 1945. Després va col·laborar en el clandestí Ruta (1946-1948). Quan el seu company Diego Camacho Escámez (Abel Paz, escriptor de prestigi, historiador i militant del moviment llibertari) fou alliberat de la presó el 1953 va marxar a França amb ell, i s’establiren primer a Brezolles i després a Clarmont d’Alvèrnia (1954). A Clarmont milità activament a la CNT i al Moviment Llibertari Espanyol i fou responsable del Boletín Ródano-Alpes (1956-1961) amb Alejandro Lamela i Diego Camacho, alhora que col·laborava amb l’anarquista Quico Sabaté (mort a Catalunya el 1960 per un sometent).

El 1958 se separà de Diego Camacho i marxà amb el seu fill a Dreux. El 1960 es va unir sentimentalment a l’anarcosindicalista andalús Antonio Cañete Rodríguez. Va col·laborar en un grup de teatre i edità Surco (1966-1967) en castellà, francès i esperanto.

Després de la mort de Franco va participar en tots els congressos de la CNT entre 1979 i 1983, i en els de la Confederació General del Treball (CGT) entre 1983 i 1997. Va participar en nombroses conferències, exposicions, jornades i presentacions de llibres tant a la Península com a França, Itàlia i Luxemburg. El 2007 va participar en unes jornades de la CGT sobre el moviment Mujeres Libres. També ha estat membre del Centre Internacional de Recerca de l’Anarquisme (CIRA).

Clara Luz García, naturista i anarquista.

Va néixer a començament del segle XX potser a Barcelona. L’ecoanarquisme (o anarquisme verd) és un corrent dins de l’anarquisme que posa un especial èmfasi en els temes mediambientals. La teoria ecoanarquista és aquella que entén la ideologia anarquista més enllà de la crítica de les interaccions humanes, i inclou també una crítica a les interaccions entre humans i no humans. Un dels primers pensadors naturistes que va promoure aquesta filosofia a Espanya fou l’abat Sebastià Kneip, amb el seu mètode curatiu basat en la hidroteràpia. A Barcelona, un dels principals seguidors seus va ser Jaume Santiveri que el 1917 va fundar la farmàcia Kneip, origen de la Casa de Productes de Règim Santiveri.

Paral·lelament al naturisme aparegué el vegetarianisme. Luz García fou escollida vocal del Comitè Directiu de la Federació Naturista quan la federació es va constituir el 3 de juny de 1928 a Barcelona. Es tractava d’agrupar les diverses entitats naturistes que donaven cobertura a grups i militants anarquistes. Un dels organitzadors d’aquesta federació fou Joan Farrera, naturista i anarquista barcelonès.

Elisa García Sáez, miliciana i militant de la CNT

Començava la tardor. Era un 22 de setembre de 1916 i naixia Elisa García Sáez. Ho va fer a Sant Andreu de Palomar ‒poble annexionat a Barcelona‒, en el si d’una família de classe treballadora. De ben joveneta, com la majoria de companyes andreuenques, va entrar a treballar a La Española, fàbrica filial de la gran empresa tèxtil Fabra i Coats, situada a la barriada de la Sagrera. Les inquietuds d’un esperit lliure la van fer militar al sindicat socialista de la UGT i a ser membre activa de la Cooperativa L’Andreuenca, on va ser la delegada del grup juvenil de teatre. Més tard, no sabem quan, es va afiliar al POUM.

Segons relata l’hemeroteca consultada, en esclatar la guerra Elisa, que tenia dinou anys, s’incorpora com a voluntària dins de la Creu Roja per anar al font d’Aragó. No obstant això, com esmenta el mateix biògraf Jordi Rabassa, ultrapassà aquesta feina i esdevé miliciana. Segurament en la presa de decisió d’anar a lluitar al front hi va influir el seu oncle Josep García i Abad, fuster d’ofici i militant destacat de la CNT i veí de la Sagrera. Josep García va ser una de les primeres víctimes antifeixistes del districte Novè mortes al front d’Aragó.

Des del front, Elisa escrivia a la seva mare. El diari anarquista Solidaridad Obrera (3 de setembre de 1936), així com altres diaris de l’època, es feia ressò de la darrera carta enviada, talment com si fos un testament: “Por fin se han visto colmadas mis esperanzas. Parto con buenos camaradas y con un estado de ánimo elevadísimo. Quiero luchar contra esta gentuza maldita. Quiero saber lo que es sufrir y quiero compartir el dolor de los camaradas que combaten en el frente. Tengo un corazón que no puede permanecer impasible ante la lucha que sostienen nuestros hermanos”.

Elisa García fou ferida de gravetat durant el bombardeig que patí la localitat de Tardienta (Osca) l’estiu de 1936, i immediatament fou trasllada a l’hospital republicà de Sarinyena (Osca), on va morir el 24 d’agost per “heridas sufridas en acciones de guerra”, segons consta en el certificat de defunció. Solidaridad Obrera esmentava: “Los cascos de unas bombas lanzadas por los aviones fascistas destrozaron el cuerpo de la joven y diseminaron [sic] por una eternidad el bello rostro de la solícita enfermera de la Cruz Roja”. La Vanguardia també en certificava la mort, però la qualificava erròniament com a militant de la CNT, amb aquestes paraules: “En el sector de Tardienta, frente aragonés, un casco de una granada lanzada por los aviones fascistas alcanzó a Elisa García, miliciana, militante de la C. N. T., causándole tan graves heridas que le han producido la muerte. Elisa García contaba apenas veinte años y desde los primeros momentos de la lucha contra el fascismo se situó con indescriptible entusiasmo junto a los bravos milicianos de la República y de la Libertad. En cumplimiento del deber ha caído esta joven y valerosa muchacha” (La Vanguardia, 4 de setembre de 1936).

En la necrològica apareguda en el diari ABC ‒del bàndol republicà‒ (4 de setembre de 1936) també es feia ressò de la carta enviada per Elisa a la seva mare dies abans de la seva mort: “No paséis pena por mí; procuraré que no me pase nada; pero si por casualidad me sucediera algo, pensad que otros como yo también habrán caído. Si yo supiera que dando mi vida se podría terminar con los asesinos de la clase trabajadora, gustosa la daría. Si os dijeran que la lucha no es propia de las mujeres, decid que el cumplimiento del deber revolucionario corresponde a toda persona que no sea cobarde”.

I encara més, el diari La Libertad, el mateix dia 4 de setembre publicava una petita nota necrològica d’aquesta manera: 

“En el sector de Tardienta ha muerto, a consecuencia de haberle alcanzado los cascos de unas bombas lanzadas por los aviones facciosos, la enfermera de la Cruz Roja Elisa García, de veinte años. Al estallar la sublevación se alistó en la Cruz Roja, y días antes de su muerte su madre recibió una carta en la que Elisa le decía que no pasara pena por ella (i es reprodueix part de l’esmentada carta).”

L’esmentat diari Solidaridad Obrera descrivia Aixa la gesta heroica de la jove andreuenca: “No es posible trazar el comentario que se merece el gesto de la muchacha que, desafiando el peligro y que despreciando la tranquilidad del hogar, ha sabido reivindicar a la mujer obrera. En el fin heroico de nuestra camarada hallamos los destellos de valentía y gloria que ha aureolado a las valiosas mujeres a través de las páginas más destacadas que el proletariado mundial ha escrito con trazos de sangre y dolor”.

Elisa fou enterrada al cementiri parroquial de Sarinyena. Un cop finalitzada la guerra, i per ordre de l’alcalde franquista de la localitat aragonesa, la llegenda de la tomba d’Elisa García fou destrossada a cops de martell. La llegenda esdevingué il·legible, fet que motivà un conjunt de veïns i veïnes a recuperar la seva memòria. L’any 2013, després d’un llarg procés de recerca, es pogué recuperar la llegenda: “Estás muerta y no lo estás/ dentro de esta tumba fría/ descansa en paz hija mía/ que en tus padres vivirás./ Muerta heroicamente luchando contra el fascismo en el frente de Aragón sector Tardienta”.

Des de Sarinyena la continuen recordant cada 14 d’abril amb un sentit homenatge al peu de la seva tomba. L’entitat cultural Os Monegros, l’organitzadora de la commemoració, la recorda amb aquestes paraules: “…la llevamos con nosotros, hoy Elisa García Sáez “estás muerta y no lo estás”, estás viva en la eternidad de la memoria de los hombres y mujeres libres, con la dignidad suficiente como para reconocer los valores por los que luchaste y por los que continuaremos luchando”.

Sant Andreu de Palomar tampoc l’oblida. Una placa col·locada al carrer de les Monges enfront de la parròquia de Sant Pacià i l’espai verd situat entre els carrers del Segre, del Cinca i del Pont ha rebut el nom de Jardins d’Elisa García Sáez. La descoberta de la placa es va dur a terme en el marc de la Fira de l’Economia Solidària (FESC), el 27 d’octubre de 2018. La proposta d’anomenar un espai públic amb el seu nom va sorgir conjuntament de la Fundació Roca i Galès, la Xarxa d’Economia Solidària, la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana i la Federació de Cooperatives Agràries, i amb el suport de diverses entitats de Sant Andreu de Palomar, entre d’altres, l’Associació de Veïns i Veïnes de Sant Andreu de Palomar i el Centre d’Estudis Ignasi Iglésias.

Margarida Gironella, parella d’Eusebio Carbó.

Havia nascut a Darnius, Alt Empordà (Girona), el 1886. Va rebre una educació en castellà i francès. El 1910, Margarida formà parella amb l’anarcosindicalista Eusebi Carbó.

En col·laboració amb la CNT, Margarida va participar en les activitats de solidaritat i suport als anarquistes en la clandestinitat, esdevenint un element molt important per al suport dels anarquistes de la “vella guàrdia” com Salvador Seguí, Àngel Samblancat i Salanova, Simó Piera i Pagès i Mauro Bajatierra Morán.

El 1939, al caure la República, la parella marxà a Montpeller. De França, el 1940, ambdós marxaren a Santo Domingo i després a Mèxic, on el 1943 Carbó seria el secretari de la CNT en 1943. El 1958 Carbó va morir. Margarida mai no es va recuperar de la seva pèrdua. Ella va tancar els ulls definitivament el 1954 a la Ciutat de Mèxic

Pepita Laguarda Batet, miliciana va morir al front als disset anys

Vivia al barri de Santa Eulàlia a l’Hospitalet de Llobregat. Des de molt joveneta treballava en una bacallaneria del carrer Creu Coberta de Barcelona. Tant Pepita, como la seva mare, Matilde Batet, militaven a la CNT.

El 18 de juliol de 1936 i els posteriors, les crides a la mobilització en favor de la República eren constants. Pepita tenia aleshores disset anys. Des de Barcelona, cada dia sortien columnes de milicians cap el front d’Aragó. Pepita treballava atenent els ferits que arribaven des dels diferents fronts, però ella volia ser més útil. A principis d’agost es va presentar a la caserna Bakunin (caserna del Bruc); volia fer-se miliciana. Pepita s’incorporà a les files anarquistes contra l’opinió de la seva família. Així doncs, va haver d’escapar-se de casa per poder agafar les armes.

En pocs dies es va conformar la columna Ascaso, una de les més rellevants. Comptava amb un miler d’efectius. Comandada per Domingo Ascaso (germà del mític Francisco Ascaso, que havia caigut el 20 de juliol a les Drassanes de Barcelona).

Pepita sortí de Barcelona el 15 d’agost. Amb ella va marxar Juan López Carvajas, el seu company. La parella anà cap el cantó d’Osca. Arribaren al poble de Bizién i allí la columna establí el quarter general. La calor era asfixiant i el perill immens, els feixistes estaven atrinxerats a pocs metros d’ells. Gairebé se sentien les veus. És sabut que, de vegades, els soldats d’ambdós bàndols s’intercanviaven cigarretes.

Tot estava en calma, els últims dies no hi havia tant trets ni atacs aeris. Res ho presagiava, doncs, però la mort de Pepita va ocórrer aviat, quan aquest 1 de setembre d’aquell mateix 1936, en ple estiu, ella va ser ferida. Eren les 5 del matí, segur que ja feia hores que els combats s’havien iniciat de nou. Quan va caure i la respiració se li tornà pesada al seu voltant s’amuntegaria d’immediat una gran multitud de companys. Segur que cridaven: infermer!!! Un metge!!! Els fusells quedarien suspesos a l’aire! La ferida era greu, el dolor sord, terrible, calia sortir d’alli immediatament. En mig d’aquell infern fou traslladada primer a l’hospital de Bicién, on li van aplicar les primeres cures, i posteriorment a l’hospital de Sang de Grañén. No es va poder fer res per la Pepita. Va morir a les 9,30 h. Tenia disset anys.

L’enterrament, a Grañén, fou un acte ple d’emoció. El fèretre anava acompanyat de milicians de la columna i d’una bona part dels veïns de la població. Molta gent, homes i dones, plorava, com podia ser d’una altra manera? Pepita era gairebé una nena. El seu fèretre va ser cobert amb la bandera vermella i negre de la CNT i amb rams de flors.

El seu company sentimental, Juan López Carvajal, va ser qui va escriure la carta notificant el decés a la premsa. En unes memòries redactades l’any 1954, López, militant anarcosindicalista, reconeixia que ell havia marxat al front seguint la Pepita.

Josefa Lapeira, puntal de destacats anarquistes, com Ascaso, Jover o Durruti

Josefa Lapeira fou companya de l’anarcosindicalista Manuel Muñoz Díez, de qui se separà el 1938, en plena guerra civil. Josefa fou un puntal molt important de destacats militants anarquistes, com Ascaso, Jover o Durruti. Els hi va ajudar en totes les esferes d’acció tant a Espanya com a França. El 1939, en caure la República, s’exilià a França. Agafada pels alemanys, fou deportada a Barcelona, on fou empresonada durant més d’un any. En sortir de la presó s’exilià a Tànger, el Marroc, Algèria i França. Morí als 85 anys d’edat.

Teresa Mañé i Miravet (Soledad Gustavo), mare de Federica Montseny.

Teresa (1865-1939), oriünda de Vilanova i la Geltrú (El Garraf, Barcelona), fou escriptora, mestra i periodista lliurepensadora i una referent de l’anarquisme espanyol. Va establir lligams amb anarquistes estrangers i quan el conegut historiador austríac Max Nettlau visitava Catalunya la primera persona que veia era Teresa. Pertanyia a una coneguda família propietària de la Fonda Jardí de Vilanova i la Geltrú. Aviat va destacar pel seu caràcter independent. Va estudiar Magisteri a Barcelona i, amb vint-i-tres anys, l’any 1886, va crear a Vilanova, juntament amb Bartomeu Gabarró, la primera escola laica d’Espanya.

Va començar en l’àmbit periodístic als 23 anys amb el sobrenom de Soledad Gustavo defensant els seus valors i el seu pensament llibertari. A més a més també va ser un pilar molt important en la defensa dels drets de la dona, de la igualtat social i de la pedagogia laica. Es va casar civilment amb Joan Montseny (Federico Urales) l’any 1891 i van esdevenir els intel·lectuals més actius de l’anarquisme espanyol. Va iniciar la seva obra de pensadora publicant en revistes com El Vendaval, La Tramuntana i El Productor, tot entrant en contacte amb els anarquistes Josep Llunas i Pujals, Fernando Tarrida del Mármol i Teresa Claramunt, entre d’altres, i evolucionant cap a un anarquisme molt intel·lectualitzat. En ocasions, això provocava que entrés en conflicte amb altres sectors del moviment.

L’any 1889 va participar en el segon Certamen Socialista de Barcelona, un certamen literari anarquista celebrat al Palau de Belles Arts de Barcelona amb un treball titulat El Amor Libre. La parella Mañé-Montseny es va establir a Reus per crear una escola laica mixta, on ella va exercir de mestra, i alhora d’escriptora.

L’any 1897, Teresa i el seu company es van exiliar a Londres fugint del Procés de Montjuïc, procés militar que seguí a l’atemptat del carrer dels Canvis Nous de Barcelona contra la processó del Corpus, el 7 de juny de 1896, i que causà 12 morts i uns 35 ferits. Al cap d’un any, ambdós van tornar furtivament a Madrid.

La parella va tenir una filla, Federica Montseny i Mañé, que arribaria a ser ministra de la Segona República Espanyola, i fundà La Revista Blanca (1898-1905) i Tierra y Libertad (1888). Teresa va ser la directora i administradora de La Revista Blanca durant les dues etapes que tingué la revista fins a la Guerra Civil. Com a suplement d’aquesta revista, edità Tierra y Libertad aviat va obtenir una gran acollida per part de treballadors i camperols.

Soledad Gustavo col·laborà en diversos periòdics anarquistes i lliurepensadors com «La ilustración de la Mujer» de Barcelona, «El Diario de Villanueva Y Geltrú«, «La Tronada«, «La Trarnontana«, «El Productor» de Barcelona i «El Corsario» de La Corunya a través dels quals va poder publicar els seus primers assaigs literaris i periodístics.

Des del 1923 es dedicà exclusivament al periodisme. Creà altres projectes editorials com La Novela Ideal (1925-1938), una col·lecció que publicava dues novel·letes cada quinze dies, de la qual se’n van arribar a editar sis-cents números amb un tiratge de 50.000 exemplars, i La Novela Libre (1933-1938), amb relats més extensos i 30.000 exemplars, a més a més d’una publicació mensual, El Mundo al Día (1935-1936), i El Luchador.

En altres escrits donava una gran importància a l’«emancipació de la dona». Hi defensava l’eliminació dels tabús sexuals, religiosos i la pressió econòmica: «la dona ha de procurar bastar-se a si mateixa per poder ser lliure». Teresa Mañé deia que hi hauria llibertat quan la dona pogués dir a l’home:

“No et necessito per a res. Si he de anar a dormir amb tu, és perquè ens posem d’acord per satisfer un gust, un desig, o perquè ens volem; però no necessito casar-me amb tu per viure”.

Gràcies a l’amistat d’altres llibertaris com, per exemple, Vicente García, l’any 1930, Soledad va rebre un ajut monetari i va poder disposar d’una gran biblioteca, hemeroteca i arxiu.

El 1939, Teresa, ja moribunda de càncer, en una llitera de la Creu Roja va sortir de Catalunya cap a l’exili. Anava acompanyada de la seva filla, Federica, i dels seus dos néts més grans. Va morir a l’hospital de Sant Lluís de Perpinyà el 5 de febrer de 1939.

Una gran part de les seves obres es troben a l’Institut d’Història Social d’Amsterdam, tot i que moltes il·lustracions van desaparèixer el 1939 quan va acabar la Guerra Civil

Maria Martínez Sorroche, anarquista i miliciana

Va néixer un dia tardorenc: el 9 d’octubre del 1914 a la cantina de “Los Patitas”, al poblat miner del Rascador de las Menas (actualment, part del municipi de Serón, a Almeria). El 1926 la família s’instal·la a Barcelona, al barri de Sants. Amb dotze anys, Maria treballà a la fàbrica “La Seda de Barcelona”, a la localitat d’El Prat de Llobregat. En plena República, a partir de 1932, i quan Maria comptava catorze anys, començà a treballar de fornera.

Maria, des de molt joveneta, fou una activa militant de la CNT i de les Joventuts Llibertàries als barris de Sants i de la Torrassa i al voltant del cercle de l’anarquista aragonès Félix Carrasquer Launed. L’any 1931 formà part del Comitè de Vaga d’una duríssima vaga del tèxtil a La Seda. I en èpoques de clandestinitat transportava armes, cobrava cotitzacions, distribuïa propaganda, etc. Tot això per encàrrec del sindicat confederal.

Quan s’inicià la guerra civil, Maria va sortir al carrer. Participà en la presa de la caserna de Pedralbes –realitzada pels llibertaris i anarcosindicalistes de la Torrassa-. Tenia divuit anys.

Calien armes! Els anarquistes tenien algunes amagades utilitzades en anteriors revoltes, però evidentment no eren suficients per fer front a l’exèrcit, que no s’havia vençut del tot. En trobar soldats del quarter de Pedralbes que tornaven casa, s’assabentaren que a la caserna quedaven pocs soldats ja que els revoltats d’allà estan cercats entre les places d’Universitat i de Catalunya. Molts anaren cap allà. Buscaven l’arsenal, al temps que es creuaven alguns trets amb un grup de guàrdies d’assalt. Els guàrdies vacil·laren i finalment recularen en veure l’arribada de més obrers.

A l’armeria es van trobar fusells, pistoles, bombes de mà, cascos d’acer, mosquetons metralladores i munició. Maria i els seus companys van carregar el camió i van poder fer pràctiques de tir amb un soldat que es va oferir a ensenyar-los com funcionaven els fusells Mauser. Amb el carregament se’n van anar cap a la Torrassa. A la seu de l’Ateneu Racionalista de la Torrassa també arribà un gran nombre d’armes, bombes i pólvora.

Vençuda momentàniament la reacció, Maria s’allistà a la Columna «Los Aguiluchos», amb la qual va combatre fins al setembre de 1936 a Osca, participant en els combats del cementiri.

De tornada a Barcelona, fou escollida per formar part del Comitè Econòmic de la Industria del Pa. Estava gestionat per la CNT i la UGT. Fins el 1939, va treballar en una tasca indispensable: s’encarregà de l’abastiment i el control i coordinació de la producció i distribució del pa a Barcelona. Al mateix temps, treballà a un forn col·lectivitzat.

Maria fou companya sentimental del militant confederal –i sembla que forner- Federico Martínez Pérez.

Amb el triomf franquista, prengué el camí de l’exili, efectuant “parades” d’internament a Golbey Epinal (prop la frontera suïssa) i La Godelle. I l’octubre de 1939 trobà feina com a minyona a Pau (Occitània). Continuà la seva militància a la CNT de l’exterior, dins la tendència reformista.

El 1952 va aconseguir un permís per a anar a visitar a la família, a Serón. I entre 1995 i 2003 va escriure unes memòries (Vida para una vida) que resten encara inèdites, però el seu fill, Fredy Martínez, n’ha publicat abundants fragments en una pàgina web amb nombroses fotografies. Morí a Pau el 10 de novembre de 2010 i restà enterrada al cementiri de Lons-Lartigue.

Montserrat Martínez fou ferroviària a Vilanova i la Geltrú.

Nascuda a principis del segle XX, fou ferroviària a Vilanova i la Geltrú. Una de les poques dirigents del sindicalisme al Garraf. Va ser vocal de la Secció Ferroviària de la CNT de Vilanova i la Geltrú durant la Segona República i la Guerra Civil (1931-1939).

Dolors Montseny, capitana

Va néixer a Terrassa un dia de l’any 1921. A l’inici de la guerra civil tenia quinze anys i ja vivia a Barcelona, al segon pis del número 86 del carrer de la Forja. Treballava com a oficinista i estava afiliada al sindicat anarcosindicalista CNT.

Quan es formaren les milícies, va intentar marxar amb la columna Durruti, on estava la seva tieta, però aquesta no li va deixar. Llavors, Loli, com li dèiem els amics, va ingressar a la columna de Los Aguiluchos de la FAI, també coneguda com a García Oliver, destacat anarquista i futur ministre. Per ferrocarril, aquesta columna va ser traslladada fins a Grañén i un cop a l’Aragó es va estendre pels municipis d’Osera i Bizién.

Als inicis del mes d’octubre del 1936, Dolors va deixar Los Aguiluchos i es va unir a la segona bateria del octau regiment d’artilleria, comandada pel capità Iglesias. La feina de Dolors incloïa un gran perill: estava relacionada amb la manipulació de les càrregues explosives. Dolors es va afegir a la columna del capità Medrano Rivas. Dolors va ser destinada a les forces de vigilància costera del sector de Tarragona. Amb la graduació de capitana, va fer funcions al estat major destacat en diferents punts de la costa tarragonina. En el moment en que es van dissoldre les milícies, arran de la creació d’un exèrcit Popular a Catalunya, Dolors va ingressar, el febrer de 1937, a la secció de protecció de vol de la tercera regió Aèria amb seu a Barcelona.

Dos dies abans de que les tropes franquistes entressin a la ciutat comtal per la Diagonal, el 24 de gener del 1939, Dolors va participar en la retirada de les restes de l’exèrcit republicà. Finalment, va passar la frontera francesa a principis de març, després de fer un periple per diversos pobles i ciutats catalanes (Sant Hilari de Sacalm, Argelaguer i Figueres), carregada amb les borses en les que portava les seves escasses pertinences. A França va ser ingressada en un camp de concentració.

A la mort del seu pare, Dolors viatjà a Barcelona pel mes de juny, però va tenir mala sort: la segona dona del seu pare li denuncià i ingressà a la presó de Dones de Les Corts el 4 de juliol de 1939. El 6 d’octubre del mateix any fou alliberada.

Vinculada amb la lluita antifranquista. Els anys quaranta va escriure locucions radiades des de Ràdio Bucarest (Radio Pirenaica), la ràdio clandestina de la resistència.

Federica Montseny Mañé, primera ministra espanyola

Símbol de la revolució, a l’igual que La Pasionaria, Federica Montseny va ser un mite femení a l’escenari de la guerra civil espanyola. Fou una de les figures més emblemàtiques del moviment obrer espanyol i esdevingué una gran dirigent àcrata. Fascinava als seus seguidors amb la seva brillant ploma i la seva potent oratòria.

Federica va néixer casualment a Madrid l’any 1905 filla de pares anarquistes catalans: Teresa Mañet Miravet i Joan Montseny i Carret. Mítings i manifestacions formaren part de la seva adolescència. Amb dotze anys ja acompanyava als seus pares en la militància.

Al Café Español de Barcelona, situat en la emblemàtica avinguda del Paral·lel, va conèixer al líder anarcosindicalista Salvador Seguí, el Noi del Sucre, assassinat el 1923 per pistolers dels Sindicats Lliures, i al republicà Lluís Companys (més tard president de la Generalitat catalana i afusellat pels franquistes al castell de Montjuïc el 1940).

Amb només quinze anys, Federica Montseny (sempre amb l’ajuda de les seves ulleres, ben gruixudes), escriví la seva primera novel·la, Peregrina de amor, que, insegura, cremà poc després. Deseguida començà la redacció d’una obra sobre la Barcelona obrera: La tragedia del pueblo, el destí de la qual fou també el foc… Als disset inicià les seves col·laboracions amb la premsa anarquista, utilitzant el pseudònim: Blanca Montsant. Als vint anys, sota la dictadura de Primo de Rivera, l’obra va tenir molt bona acollida. En aquest temps, 1923, Federica tenia divuit anys i ingressà a la CNT, la gran central sindical anarcosindicalista de l’època. Fou en aquell temps quan va rebre l’oferta de l’anarquista Ángel Pestaña, director de Solidaridad Obrera, òrgan degà de la premsa confederal, de colaborar-hi. Federica tindria al seu càrrec la secció de «Relieves sociales».

Montseny s’incorporà també a l’equip director de la Revista Blanca, òrgan teòric de l’anarquisme espanyol que es publicà bimensualment entre juny de 1923 i 1936 (segona època). En la primera època (1898-1905), fundada per la seva mare, Teresa Mañé (Soledad Gustavo), havien col·laborat amb assiduïtat Unamuno, Clarín, Baroja, Pérez Galdós i Pablo Iglesias (fundador del PSOE).

Des de 1932, Federica Montseny començà a intervenir en diverses gires que recorrien distintes zones del país divulgant les idees sindicalistes i revolucionàries. Participà en múltiples mítings, i els seus discursos començaren aviat a recollir-se en pamflets. El 1933 Federica va tenir la seva primera filla a la que posà el nom de Vida. El pare de Vida, Germinal Esgleas, també anarquista, va mantenir una llarga relació amb Federica. La maternitat no fou un obstacle per a que ella continués amb el treball organitzatiu i literari.

Les feministes espanyoles, a l’igual que les feministes d’altres països, havien pretès que les dones eren més pacífiques que els homes i que si accedien al poder governarien d’una manera més justa que ells. Montseny criticava aquest enfoc. Pensava que la crueltat o la dolçor no era patrimoni d’un sexe. Els comportaments diferents dels homes i les dones serien el resultat del seu condicionament social.

Montseny escriví al voltant de cinquanta relats per a la Revista Blanca en dos sèries: La Novela Ideal i La Novela Libre. Dos d’aquests relats, La victoria i El hijo de Clara, aborden el problema de la llibertat femenina, tema del que Federica Montseny es va ocupar durant tota la seva vida. A aquestes obres li seguí una tercera, La indomable, novel·la en bona mesura autobiogràfica. Com en les anteriors, l’autonomia de les dones configurava la base de la trama. Escrita el 1928, sorprèn la seva actualitat.

Durant els primers mesos de la guerra civil, Montseny fou anomenada primera dona ministra a Espanya. ¡Una dona ministra a Espanya! On s’havia vist?, on quedava la invisibilitat de les dones en un govern? D’altre banda, una anarquista governant? Era quelcom contradictori, però la realitat de la guerra portà a Montseny a acceptar el càrrec. Des del seu ministeri, portà a terme nombroses iniciatives en l’àmbit de l’assistència social, l’ajuda als refugiats i la sanitat pública. També, en gran part, ella fou la que liderà el procés definitiu de legalització de l’avortament que la Generalitat de Catalunya promulgà el desembre de 1936. Una llei que no va acabar de triomfar. En alguns casos, la seva posada en pràctica no fou senzilla. Només un nombre reduït de dones acudien a les clíniques i hospitals; les pràctiques clandestines seguien realitzant-se sense control.

Després de la guerra, Montseny va marxar cap l’exili a França. Era febrer del 1939. Dos anys després, va ser perseguida per la policia nazi i retinguda a la presó de Llemotges juntament amb l’expresident del govern, Francisco Largo Caballero. El govern franquista va reclamar la seva extradició, però la Cort d’Apel·lació de Vichy va denegar la petició, ja que estava embarassada de la seua tercera filla (Blanca) i així es va salvar d’una mort segura. Durant la democràcia, va tornar a Espanya diverses vegades. Morí a Toulouse el 1994.

Pepita Not, companya de Ricardo Sanz García, del grup Los Solidarios.

Pepita havia nascut a Torregrossa (Lleida) el 1900. Pertanyia a una família de camperols humils. Amb 11 anys va començar a treballar com a criada de la família d’una vídua francesa que vivia a Barcelona. Amb la seva amiga Ramona Berni i Toldrà s’afilià a la CNT, de la qual en fou una activa propagandista. El 1918, Pepita tenia divuit anys i va conèixer el destacat militant anarquista Ricardo Sanz García, qui es convertiria en el seu company. Durant els anys 1922-1923 va formar part del grup d’acció llibertària Los Solidarios, en el qual va fer de correu portant correspondència, diners i armament a militants d’Astúries, País Basc, Aragó i Catalunya. Durant la Segona República Espanyola va participar en els grups de suport als presos amb Rosario Dolcet Martí i Llibertat Ròdenas Domínguez.

Va morir a causa de les complicacions en el part de la seva filla, Violeta, el juny de 1938. Pepita tenia trenta anys.

va brodar les primeres banderes roig-i-negres de les quals es té constància a la CNT-FAI. Per discrepàncies amb alguns sectors anarquistes, el 1936 va formar un grup femení propi, molt anticlerical, amb el qual va organitzar actes de propaganda.

El 1939, s’exilià a Tolosa de Llenguadoc i París. Va tornar a fer teatre en els grups de la Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). L’any 1970, deteriorada de salut, va deixar l’activisme i va anar a viure a Banyuls de la Marenda, on va passar els últims temps de la seva vida prop de la seva filla, la cantant Teresa Rebull. Va morir el 1973.

Balbina, Pi i Sanllehy va brodar les primeres banderes roig-i-negres de les quals es té constància a la CNT-FAI

Va néixer a Sant Boi de Llobregat (Barcelona) el 1896. Va ser la mare de la cantant Teresa Rebull, militant del POUM, i companya del sindicalista Gonçal Soler. Traslladada a Sabadell, Balbina entrà a treballar com a filadora a la fàbrica Seydoux, on va aprendre a llegir i a escriure. El 1917, quan tenia vint-i-un anys d’edat, era la delegada de la Federació Local del Sindicat Únic (CNT) local. Va començar a fer mítings a les seves companyes de fàbrica de Sabadell, al costat del famós anarquista Angel Pestaña, i després féu mítings i conferències per localitats tèxtils de tot Catalunya.

Balbina fou molt activa durant la vaga que tingué lloc a Barcelona el gener de 1918 contra l’alça dels preus de subsistència. Va col·laborar amb regularitat a Solidaridad Obrera i a Nuestra Voz, sovint amb els pseudònims Margot i Libertad Caída. També va destacar fent teatre en grups teatrals en ateneus. Va fer moltes accions en solidaritat amb els sindicalistes deportats a la Mola (1920-1923) durant l’època del pistolerisme (1917-1923).

Els primers anys vint es va apropar al federalisme republicà i fou una de les dirigents del centre Republicà Federal. Portà a terme una intensa campanya contra la repressió que patia el moviment obrer d’aquells anys. Va participar en el Ple Regional dels sindicats anarquistes de Lleida el 1923. L’any 1931, ja a la República,  milità en la fracció més radical de l’anarquisme organitzat. Segons l’anarquista i futur ministre republicà, Joan Garcia Oliver,

Dolors Prats Marganet fou una militant anarquista i teixidora catalana

Dolors va néixer en una família modesta de Ripoll (Girona). Quan tenia 14 anys, el 1919, es va posar a treballar al ram del tèxtil i ingressà a Filatures Gratallops. Al mateix temps, va participar en les vagues en demanda de les 8 hores que tingueren lloc durant aquell any, 1919, en tot el Ripollès i que van comportar que nombrosos esquirols, custodiats per la guàrdia civil, ocupessin el lloc dels vaguistes entre les protestes dels treballadors. La vaga va durar 9 setmanes, durant les quals els treballadors no van cobrar. A més de col·laborar-hi, Dolors va confeccionar cartells (era de les poques que sabien llegir i escriure), que van enganxar per totes les poblacions cridant a la vaga i en contra dels patrons.

El 1936 Dolors es va casar amb el Joan. Sempre militant, ella deixà la feina i passà a exercir de secretària sindical de la secció de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Al temps formà part dels col·lectivitzadors de la indústria tèxtil, sobretot a Cal Boter, on per primera vegada va haver-hi igualtat de salaris entre homes i dones i es treballava menys hores. Aquest mateix any, va acollir un nen refugiat de Madrid, Carlos.

El 1939 Dolors s’emportà a Carlos, juntament amb la seva germana, cap a França. Era conscient que corria un gran perill de ser denunciada pel seu passat anarcosindicalista i perquè havia amagat armes a casa seva. Els tres van ser internats al camp de concentració de Magnac-Laval prop de Llemotges.

El febrer de 1940 foren retornats a Espanya sense el seu consentiment, com altres centenars de refugiats. Veient el perill de ser denunciada, igual que molts dels seus veïns, Dolors va estar dos mesos clandestinament a Barcelona, però decidí a la fi passar una altra vegada la frontera. Les seves peripècies per poder treballar foren incomptables (dona de fer feines, en una pedrera, o cosint) perquè no disposava de papers que regularitzessin la seva situació.

Al desembre de 1940 decidí amb dues amigues marxar cap a Tolosa de Llenguadoc. Durant tots aquests anys formà part del nucli anarcosindicalista tolosenc que residia a l’exili, i intervingué en episodis de la resistència armada antifranquista, fins als anys 50.

El 1976, Dolors retorna a Ripoll, tot i que va seguir molt vinculada a França, i a les lluites socials. Va participar activament en el moviment dels «Sans papiers» del 1999. Va tenir una vida llarga. Morí a Ripoll l’any 2005, amb cent anys.

María Queraltó, anarquista i terrorista

Sembla que fins el 1905 fou una anarquista radical i per aquesta causa es va separar del seu marit. Fou còmplice del seu fill, Joan Rull i Queraltó –terrorista i confident de la policia pagat pel Govern Civil de Barcelona-, que ajudava a la preparació de bombes.

El juliol de 1907 fou detinguda i processada junts amb els seus fills, Joan (també conegut com el coix de Sants, executat al garrot vil), Ermengol i Josep.

Carme Quintana Villafranca

Carme va ser una militant destacada de las Juventudes Libertarias de Barcelona. Durant la guerra civil destacà com una brillant oradora. El juliol de 1937 esdevingué, en representació de la CNT, membre de la Comissió Executiva de l’Institut d’Adaptació Professional de la Dona, creat pel departament de Treball i Obres Públiques de la Generalitat. Fou nomenada membre de Joventuts Llibertàries Catalanes en el Ple que se celebrà a Barcelona el 1938.

Libertad Ródenas Rodríguez, “la pálida vestal del sindicalismo rojo”

Va ser una de les dones més destacades en la història de l’anarquisme, especialment activa en el terreny de la propaganda. Libertad havia nascut a Xera, La Plana d’Utiel (València), un imprecís any 1892 i morí a Mèxic el 1970. Els seus pares, Custodio i Emeteria, s’havien unit lliurement. Custodio estava influenciat per les idees de Voltaire. Libertad tenia dos germans (Progreso y Volney). Durant la seva infància, la seva llar fou un lloc de trobada i conspiració del republicanisme valencià.

Ja de ben petita els seus pares li posaren a cursar els seus primeres estudis en una escola laica. Des de molt jove, Libertad va interessar-se per les idees anarquistes. A l’alçada de 1917, un any de molta conflictivitat a Espanya, ja era coneguda a València degut a que participava en diferents mítings i conferències. Durant aquests anys actuà en diferents actes en favor de l’abaratiment de les subsistències. El gener de 1918, recentment emigrada a la ciutat comtal, Llibertat Ròdenas fou una de les activistes feministes que participà amb les seves companyes treballadores en la gran revolta de dones de Barcelona. Aquest serà l’inici de la seva carrera com a conferenciant i activista.

Pel juny del mateix any, just quan els cireres ja estaven en flor, la CNT celebrà l’anomenat “Congrés de Sants”, el qual va propiciar l’enfortiment de l’anarcosindicalisme a Catalunya. Libertad Ródenas hi va assistir en nom del Sindicat del Tèxtil de Barcelona, al que estava afiliada. Dos anys més tard, després de participar en varis mítings a Manresa fou detinguda i passà tres mesos a la presó.

Després va fer una gira a la província de Guadalajara amb el anarcosindicalista Joan Peiró. Per allà on passava la seva oratòria causava impacte. A Valls, província de Tarragona, va conèixer al que seria el seu company i pare dels seus fills, el carismàtic sindicalista Josep Viadiu, periodista nascut a Igualada. En un context en que la situació política i social del país es deteriorava i centenars de sindicalistes eren detinguts i torturats va ser empresonada poc després.

El 1922 es va unir a Viadiu, van venir els fills i Libertad es dedicà enterament a la seva criança. Quan arribà la Segona República va tornar a la tribuna i actuà en el grup Brisas Libertarias, en Sans, juntament a Pilar Grangel, las Moreno, R. Segarra, i altres. La seva personalitat es va deixar sentir en les joves generacions de noies.

Quan esclatà la guerra civil, el 1936, a Barcelona el cop feixista va ser derrotat, però no en altres zones d’Espanya. Llavors Libertad tenia quaranta-quatre anys. Envià els seus tres fills a la URSS i es traslladà l’Aragó en qualitat de miliciana amb la columna liderada per Buenaventura Durruti. Era el 24 de juliol. Allí, amb les armes a la mà, Libertad participà en la conquesta de Pina de Ebro, municipi de la comarca de la Ribera Baja del Ebro, a la província de Saragossa. Durant la Guerra Civil, Pina fou lloc de nombrosos combats entre ambdós bàndols i la destrucció de l’església parroquial del poble és testimoni de la cruesa d’aquestes batalles. Quan la columna es va militaritzar, el mes de desembre, Durruti li confià un treball de molta responsabilitat: l’organització de l’evacuació dels nens del front de guerra.

El 1937, quan ja es trobava a la rereguarda, Libertad es vinculà al grup Louise Michel de l’agrupació de Mujeres Libres de Barcelona (Louise Michel fou una destacada anarquista francesa i una de les principals figures de la Comuna de París (1871); va ser també escriptora, poeta i educadora. Va ser la primera a enarborar la bandera negra, que sota el seu impuls, es va convertir en el símbol del moviment anarquista).

Libertad Ródenas no va tornar mai a Catalunya. El 1939, acabada la guerra, s’exilià a Bordeus, França, i després marxà a Santo Domingo. Més tard es desplaçà a l’Havana per acabar establint-se a Mèxic.

Dels seus tres fills només va poder recuperar a un, Ismael, que va poder arribar a Mexic el 1947; els altres dos sembla ser que van morir a la batalla de Stalingrado.

A la publicació El Diluvio, el periodista Àngel Samblancat la descrivia com “la pálida vestal del sindicalismo rojo”. Va morir el 18 de gener de 1970.

María Tarres Tarrés, anarcosindicalista bergadana.

A començaments dels anys 20 es va afiliar al Sindicat Únic de la CNT. Era una dona forta, quan va ser acomiadada per participar en una vaga als anys vint es va vestir d’home per trobar feina. Participà en la vaga del tèxtil que a finals dels anys vint afectà tot el Llobregat. Durant els successos, impedí que les dones cremessin la caserna de la guàrdia civil per tal de salvar la vida de nens innocents. També va comandar un grup de dones que van fer guàrdia davant de la presó de Berga per tal d’evitar que enduguessin els presos cap a Barcelona. I encoratjava a la gent perquè s’aprovionés d’armes per a defensar-se de la guàrdia civil.

El 1931, va participar en la refundació de la CNT de Berga. Fou detinguda un anys després per haver participat en la vaga revolucionària de gener d’aquell any a Berga. Va entrar a formar part de les Joventuts Llibertàries, oficials des de que esclatà la guerra civil. Ella va exercir de secretària. El 1939 s’exilià a França.

Soledad Villafranca Los Arcos, La Dama Errante.

Va néixer a un petit municipi de Navarra, Aoiz, el 1880, i era la cinquena d’una família de nou germans. El 1902 emigrà amb tota la seva família a Barcelona, on començà a treballar com a mestra d’estudis elementals a l’Escola Moderna de l’anarquista i maçó Francesc Ferrer i Guàrdia. Allí es va fer amiga del bibliotecari de l’escola Mateu Morral i Roca. Morral fou un anarquista català conegut com a responsable de l’atemptat contra Alfons XIII i Victòria Eugènia el 31 de maig de 1906, el dia de les seves noces. Molts dirigents de l’escola, com Francesc Ferrer i la mateixa Soledad, en foren acusats de còmplices després de l’atemptat, suposadament comés per Morral. A diferència de Ferrer, ella no fou arrestada, tot i que alguns afirmaren que Morral ho havia fet per demostrar-li a ella el seu valor.

Pel juliol de 1907 Ferrer fou totalment exonerat dels fets que se l’imputaven. Llavors, la parella va fer plegada una gira propagandística per diversos països d’Europa per donar a conèixer la pedagogia de l’Escola Moderna. El 1909 també van recórrer Andalusia fent propaganda anarquista.

Quan esclataren els fets de la Setmana Tràgica (juliol de 1909) Soledad en fou acusada de complicitat i obligada a declarar contra Ferrer. El 19 d’agost fou desterrada a Alcanyís i a Terol amb la seva mare i els seus germans. Des d’allí intentà salvar la vida del seu company amb noves declaracions i fins i tot demanant clemència a la Reina, però no va servir de res. El govern d’Antonio Maura es va mostrar inclement. Ferrer i Guàrdia fou afusellat.

Ferrer va deixar a Soledad el dret d’ús de Mas Germinal, on es trobava l’Escola Nova. Durant uns anys, ella reivindicà la seva memòria i es relacionà amb cercles anarquistes europeus.

El 1913, però, fou acusada sense proves d’haver seduït Manuel Pardiñas perquè cometés l’atemptat contra José Canalejas. El 1914 es va casar amb l’empresari de carbó alemany Karl Woessner i abandonà qualsevol aventura política. Durant la guerra civil espanyola va marxar a Colònia (Alemanya). El 1939 va tornar a Barcelona, on va morir el 1949.*

Soledad Bengoechea, doctora en historia, es miembro del Grupo de Investigación Consolidado “Treball, Institucions i Gènere” (TIG), de la UB y de Tot Història, Associació Cultural.

(*)Un treball sobre el tema previ a aquest article a:BENGOECHEA ECHAONDO, Soledad: Trencant barreres. Dones pioneres a Catalunya al segle XX, Llop Roig. Llibres i Cultura i Tot Història Associació Cultural, 2022, pp. 128/150.